Plaça Joan Carles I

De la plaça de Cort, descendim les escales del Pas d’en Quint, passam pel carrer de Sant Nicolau i, per la carrer Brondo, arribam a la plaça de Joan Carles I (plaça de les Tortugues). En el cantó de la plaça amb el carrer de la Unió, prop del Bar Bosch i davant del Casal Balaguer, estava l’edifici anomenat Can Brondo, avui desaparegut. El 1936 era la seu del Govern Civil.

El 18 de juliol dematí ja va arribar a les Illes la notícia del “pronunciament” del Marroc. El Govern Civil va prendre immediatament algunes precaucions, que van resultar inútils: interrupció de les comunicacions telegràfiques i telefòniques amb la Península, allunyament dels pilots militars, interrogatori de Goded, contactes amb els caps militars.

El governador civil de les Balears, l’escriptor madrileny Antonio Espina -que havia pres possessió del seu càrrec el dia 10- va cridar al seu despatx al general Goded per preguntar-li si el Govern de la República podia comptar amb la seva adhesió. Goded va contestar: “No faltava més naturalment”! i Espina es va donar per satisfet.

Com diu Josep Massot i Muntaner, els representants del Front Popular de les Balears, inquiets per la curs dels esdeveniments, van acordar manifestar la seva adhesió a la República i dirigir una crida a tots els ciutadans, “als republicans i als obrers, i en general a tots els treballadors lliures” perquè estiguessin disposats amb tota energia i en qualsevol terreny a defensar el règim republicà contra un possible intent subversiu i reaccionari dels enemics de la República i del poble. Van demanar armes a Espina, en previsió d’un aixecament dels militars i de les forces de la dreta, però el governador va respondre que tenia forces suficients per garantir l’ordre i que Goded li havia donat paraula d’honor de mantenir-se al costat del Govern legalment constituït. Poques hores més tard, aquests mateixos efectius, sorpresos per la declaració d’estat de guerra, van haver de fugir o amagar-se.

A les 5 del dematí del 19 de juliol, des del seu despatx, Espina va donar l’ordre de declarar una vaga general de protesta. Però poc després de les 7:30 h. va ser detingut pels militars i traslladat al fort de Sant Carles. Goded va recomanar a García Ruiz que respectàs la vida d’Espina, i va ser internat a l’Hospital Psiquiàtric, donat per boig.

Gran Hotel

Des del carrer de la Unió ens dirigim al Gran Hotel per la plaça del Mercat. Els aviadors italians tenien la seva caserna general en aquest edifici modernista, inaugurat el 1903.

L’octubre de 1936 romanien allà un centenar d’aviadors i mecànics italians, instal·lats a l’edifici. Eren els tripulants dels aparells bombarders Savoia Marchetti SM-79, «esparvers» (gavilans) els anomenaven, trimotors. Rapidíssims per a aquell temps, amb una velocitat de creuer entorn a 400 km per hora, feia que, anant més aviat que els caçabombarders de la República, sembrassin de bombes amb impunitat tot el Llevant de la Península. València, Cartagena, Tarragona, Barcelona van ser bombardejades per avions amb base a Mallorca, fet que va causar milers de morts i enormes destrosses. La presència d’aquests aviadors va tenir un pes decisiu en la derrota de l’expedició de Bayo i en el resultat final del conflicte a Mallorca.

Segons fonts italianes de l’època ens consta que, de gener de 1937 a novembre de 1938 , els aparells legionaris havien realitzat 19.191 vols amb un total de 29.275 hores de vol, durant els quals van ser llançats 2.843.775 quilos d’explosiu es van dur a terme 50 combats aeris i es van realitzar 1.207 reconeixements i 3.187 bombardejos; serien tocats 199 vaixells enemics, 32 avions republicans abatuts en combats aeris i 22 destruïts durant el bombardeig de camps d’aviació.

Via Roma

Passem per la Rambla, denominada des d’abril de 1937 Via Roma, en reconeixement al règim mussolinià. Les escultures dels dos romans qui presideixen el passeig, esculpits per Horaci d’Eguía a partir d’uns originals provinents de l’antic museu de Raixa, recorden aquest fet.

Per altra banda, la Rambla apareix en l’obra de Georges Bernanos (París 1888-1948) titulada Les grands cimetières sous la lune, s’esmenta aquesta via com testimoniatge del “darrer viatge” de molts represaliats: “He vist allà baix, a Mallorca, passar per la Rambla camions carregats d’homes. (…) Els arrestaven cada nit en els llogarets perduts, a l’hora que tornaven del camp; partien cap al darrer viatge, amb la camisa aferrada als muscles a causa de la suor, amb els braços encara plens del treball de la jornada, deixant la sopa servida sobre la taula i una dona que arriba massa tard en el llindar del jardí, molt sufocada, amb el fermat ben estret dins el mocador nou: Adéu! Records!”.

Escola d’Arts i Oficis

De la Rambla, arribam a l’Avinguda d’Alemanya -altre topònim motivat inicialment per l’homenatge a les potències de l’Eix- i, a la plaça del Institut Balear, localitzam l’Escola d’Arts i Oficis.

A partir del mes d’octubre de 1936 es van realitzar gran nombre de consells de guerra, que van perdurar durant alguns anys després d’acabar la guerra. Bona part dels consells de guerra es van celebrar a l’Escola d’Arts i Oficis. Aquestes actuacions, per descomptat sense cap garantia jurídica, van actuar contra tots els delictes previstos en el ban de declaració de guerra del general Goded i en el ban complementari del coronel Díaz de Freijó del 23 de juliol de 1936. Com diu Massot i Muntaner: “No es van alliberar ni els mateixos militars revoltats: Díaz de Freijó, Ramos Unamuno i altres caps i oficials van ser jutjats per ordre de Franco i empresonats, acusats de poca energia davant de Bayo i de negligència i desorganització en el comandament. La majoria de consells, no obstant això, es van dirigir contra les persones acusades de desafecció o de col·laboració amb els enemics i van seguir la pauta habitual en tota l’Espanya “nacional”, on, per una cabriola jurídica inqualificable, les accions realitzades durant la República i durant la guerra en defensa del govern legítim, es van convertir en delictes de rebel·lió dignes de ser castigats, sovint amb les màximes penes. A Mallorca en concret, es van donar unes tres-centes penes de mort”.

Un dels consells de guerra més destacat va acabar el 16 de febrer de 1937 amb la condemna a mort i l’afusellament, en el cementiri de Palma, el 24 de febrer de 1937 , del batle Emili Darder, i dels polítics Alexandre Jaume, Antoni Ques i Antoni Mateu.

Avinguda Joan March

Continuam per les Avingudes i arribam a l’Avinguda de Joan March, on es troba el cinema Augusta.

Aquest edifici ocupa l’antic emplaçament del magatzem de fusta anomenat Can Mir. Entre setembre de 1936 i gener de 1941 Can Mir va ser la principal presó de Mallorca. Resulta impossible saber quantes persones van passar per aquest centre -conegut oficialment com la Presó de les Estacions-, a causa de la seva extraordinària mobilitat. D . Ginard calcula el nombre de detinguts en un miler, com mitjana. Els presos es tombaven a terra o en matalassos, deixant, entre les diverses files, un petit passadís.

Era el lloc d’inici de les trístement famoses “saques”. Com recorda Josep Massot i Muntaner: “A la presó de Can Mir, les nits de molts dies del primer trimestre de 1937, cap a les 9 era llegida una llista alfabètica d’uns deu presos, que eren conduïts a un centre policial i llocs oficialment en llibertat; de cap d’ells no s’ha sabut mai res més”.

A mitjans de 1937 es va produir una certa normalització, ja que es van acabar les “saques” que fins llavors havien tengut lloc a Can Mir o en el castell de Bellver, i que cada nit causaven diverses víctimes. També va existir una presó de dones, situada a les Germanetes dels Pobres, prop de l’actual biblioteca pública Can Sales.

Carrer Reina Maria Cristina

Si del cinema Augusta avança, pel carrer Reina Maria Cristina, en el núm. 15 es localitza un dels nombrosos refugis civils antiaeris que es van construir a Palma per protegir la població dels atacs aeris. És un corredor estret, que descendeix fins a tres metres, amb entrada per un portal situat sota l’escala i un total de 24 ecalons. L’interior amida poc més de 70 cm d’amplària i uns 1’90 m d’altura. En el fons, una escalereta d’escalons de ferro permetia arribar a la sortida d’emergència, en el corral de la casa. Segons testimoniatge de la senyora Joana Vilallonga, filla del constructor del refugi, molts dies, a les 6 del dematí, ja era habitual escoltar les sirenes que anunciaven els avions, i descendien al refugi. Entraven els de la finca, veïns pròxims i gent que passava pel carrer.

En el mateix carrer Reina Maria Cristina, cantó amb el carrer de Sanchis Guarner, hi ha el solar de l’antiga Casa del Poble. L’edifici va ser un donatiu de Joan March al Partit Socialista i a les societats obreres. El local va ser ocupat pels revoltats el mateix 19 de juliol i saquejat immediatament. Van ser detinguts destacats militants socialistes i comunistes que s’havien refugiat, com Aurora Picornell. L’edifici va ser convertit en seu de la Falange, de la mateixa manera que el local d’Esquerra Republicana Balear, en el Born, va ser ocupat per la Secció Femenina. Quan era caserna general falangista, passaven per allà els detinguts, que sistemàticament eren vexats i torturats. L’edifici va ser enderrocat l’any 1975 i, des de llavors, només queda un solar fantasmagòric.

Estació del Tren

Anam cap a l’Estació del Tren, situada a la plaça d’Espanya, per recordar la vaga general del 19 de juliol. Les organitzacions obreres i d’esquerra, com defensa contra el cop d’estat, havien declarat una vaga general, que el dia 19 es va notar a Palma -encara que era diumenge-, i, que Goded i García Ruiz van voler fer avortar per tots els mitjans possibles.

El mateix 19 de juliol els soldats del Regiment d’Artilleria es van ocupar de vigilar els serveis d’autobusos i tramvies, “obligant als obrers poc inclinats a sortir de grau o per la força i aconseguint donar a les poques hores la sensació de normalitat en aquells serveis que, gràcies a aquests treballs, no es van interrompre ni un sol instant”, i es van apoderar de “les quatre centrals de llum i força, comminant al personal obrer a no oferir resistència i obligant a la reacció i a reprendre el tràfic, el que es va aconseguir després de dominar algunes rebel·lies i realitzar algunes detencions, quedant des d’aquell moment militaritzades les centrals”.

En dies successius, “fins a la completa normalització de la ciutat” van continuar aquests serveis de vigilància, “dominant-se alguns focus de rebel·lia a fàbriques i cotxeres, detenint-se sospitosos i vigilant especialment els llocs de possible reunió dels rojos”.

Porta de Sant Antoni

Per les Avingudes ens dirigim a la Porta de Sant Antoni, cantó amb el carrer de la Ferreria.

El bombardeig del 7 de desembre de 1937 va ser un dels més greus que va sofrir Palma. L’efecte més demolidor es va concentrar a la Porta de Sant Antoni i els seus voltants. Va destruir tot l’edifici situat en el cantó de la Porta de Sant Antoni amb el carrer de la Ferreria, inclosa la farmàcia de la planta baixa. Va haver-hi 7 morts i 40 ferits. Els avions republicans s’enfrontaven a un niu de metralladores, situat en la finca de Casa Cros (Avinguda – Carrer de Manacor). En una incursió anterior, el 7 d’octubre, van intervenir 16 avions; llavors fou tocat el monestir de Sant Jeroni, destruint la Sala Capitular i matant a dues monges.

Dades i Descàrregues

Dificultat:
Moderada
Durada:
2 hores, si es visita l’interior del recinte del cementiri.
Longitud:
2 quilòmetres aproximadament.
D’interès:
Poder descobrir una de les joies del Modernisme mallorquí de clara influència gaudiniana. Visitar un autèntic museu d’escultures modernistes, el cementiri de Sóller (Son Sang).
Descàrregues:

Introducció

Sóller, juntament amb Palma, és un dels centres urbans on es concentra major nombre d’edificis modernistes. Hem de relacionar aquest fenomen amb els intercanvis comercials de les taronges de Sóller amb el sud de França, i fins i tot amb les Antilles. Sens dubte, va accelerar el tema el procés migratori creat a partir de 1865 a causa de la plaga que va afectar al cultiu de cítrics. Aquests emigrants, establerts com comerciants de fruita, normalment tornaven a la seva Sóller natal des del sud de França, Bèlgica, Suïssa… introduint noeves idees de progrés, entre elles, l’estil artístic imperant entre finals del segle XIX i principis del XX, l’Art Nouveau.

Es va construir un significatiu nombre d’edificacions de tipus residencial de caràcter modernista, historicista i regionalista, que van transformar considerablement l’aspecte urbà de Sóller, dotant al municipi de l’especificitat que el caracteritza en l’actualitat, testimoniatge d’una època pròspera. Els seus amos i impulsors pretenien mostrar el seu nou estatus social i la seva modernitat a la resta de la població.

El modernisme a Sóller es caracteritza per seguir la tendència floral d’un Art Nouveau francès o d’un estilo Sezession vienès i d’un estil clarament gaudinià. Una línia caracteritzada pel seu ritme orgànic, ondulant i ornamental seguint els capritxos de la naturalesa. Tot això ho veurem reflectit en un art total que afecta tant al conjunt de l’edifici, com a cadascun dels detalls que alberga, com la ceràmica vidrada, rajoles, jardins, reixes, escultura aplicada, etc., dotant a la vila d’un gran colorisme i vivesa.