Possessió de Son Vives, Sant Llorenç des Cardassar

Girarem a la dreta cap a l’avinguda de Salvador Juan. La recorrerem fins al final i ens incorporarem a la Ma.-15 en direcció Artà. Deixarem Sant Llorenç a l’esquerra i ens trobarem amb una rotonda, per la que podem continuar per la Ma.-15 o per la carretera Sant Llorenç-Son Cervera. Agafem aquesta darrera i en el Km 2,750, accedirem al camí particular on es troben les cases de possessió.

A l’Edat Mitjana la casa era denominada Torre de Pardines. Elisenda Pardines, a finals del segle XIV es va casar amb Llorenç Vives, la família del qual li va donar nom. El 1578 la finca matriu estava ja dividida entre la possessió de Salvador Burgues, valorada en 3.000 lliures, i la de Bartomeu Bauçà, valorada en 2.400 lliures. El 1598, la possessió major de Son Vives va pertànyer a Antoni Blanquer i tenia cases i torre; estava dedicada a la vinya i al cultiu de cereals. El 1701 va pertànyer a Antònia Blanquer, vídua de Gabriel Sabater Anglada; llavors, a més de les cases, hi havia un celler, premsa per a fer formatge, molí de sang i torn de filar seda. El 1854 va pertànyer a Bartomeu Mas Jaume i va percebre una renda anual de 1.267 reals. Posteriorment es va dividir entre Son Vius de Dalt, amb les cases antigues, i Son Vius de Baix. Actualment la primera pertany a les Germanes Bonet Rosselló i ha estat objecte d’una acurada reforma que recupera els elements patrimonials.

Les cases presenten tres blocs constructius diferenciats: la torre, l’habitatge , i l’antiga església, convertida després en celler. La torre, situada a la dreta de la façana de la casa, és de planta quadrangular i de grans dimensions. L’alçat és de tres plantes, amb coberta a dos vessants. La planta baixa, a l’interior, mostra dos trams de volta d’aresta, separats per un arc rebaixat. Pel que fa a la casa pròpiament dita, la façana té un alçat de dues plantes, amb un portal d’entrada d’arc de mig punt adovellat que comunica amb un vestíbul, amb un arc rebaixat davant; a l’esquerra, hi ha una porxada sostinguda per un alt pilar octogonal; a la dreta del vaig vestíbul, un arc rebaixat dóna accés a l pati, que té una cisterna de base octogonal. El vestíbul condueix directament a la sala dels amos, de planta rectangular, ampla, amb finestres atrompetades i un arc de mig punt que comunica amb la cuina, amb xemeneia i cossi de bugada. Al fons de la sala es troba l’entrada a una gran estada, molt interessant; és de planta rectangular, de 18 m per 7 m, i amb coberta sostinguda per tres antics arcs diafragmes. Una hipòtesi versemblant, paral·lela a la tradició de Mare de Déu Trobada de Sant Llorenç, defensa que aquesta estada era la primitiva església parroquial de Santa Maria de Bellver, segons la tipologia de les esglésies de repoblació del segle XIII; no obstant això, una recent reforma ha permès d’estudiar l’espai i definir-lo com un celler del segle XV, dedicat posteriorment a altres usos, com acollir un molí de sang del segle XIX. En tot cas, és defensable la hipòtesi de que la primitiva església, remodelada, passàs a ser posteriorment un celler. A la dreta de la torre, una mina passar soterradament fins a la cisterna del pati i forma una estada anomenada s’istil·lador, per on es filtra l’aigua.