Prehistoria: introducció

La primera presència d’éssers humans a Mallorca correspon a les restes trobades a la cova des Moro (Manacor), que indiquen que abans de l’any 2030 aC ja hi havia individus de l’espècie humana a l’illa. També sabem que en el coval Simó (Sóller) a mateixes dates hi havia cabres i, per tant, homes. Sembla que van venir cap al 2300 aC del sud de França i amb ells es dugueren les tradicions ceràmiques i constructives que allà tenien i que corresponen al període cultural denominat Bronze Inicial.

Quan arribaren a l’illa, aquests primers homes es van expandir amb rapidesa, provocant la ràpida extinció d’una espècie d’aspecte similar a la cabra a la qual la falta de depredadors havia desproveït de mitjans per defensar-se: el Myotragus, iintroduint cabres, ovelles, vaques i porcs, a més de cultius. Aquesta varietat de productes els permetia evitar l’impacte de dolentes collites o epidèmies entre els animals, al mateix temps que els assegurava una dieta bastant més completa que la dels pobles que només es dedicaven a l’agricultura. No obstant això, l’esperança de vida no passava dels 45 anys.

Els primers edificis que van aixecar sembla que van ser els coneguts com navetiformes, que van seguir edificant-se, amb pocs canvis, durant uns mil anys. Són habitatges de grans dimensions (fins a 18 metres de llarg), fons corb, murs de grans pedres i forma de nau amb la quilla cap al sol. Encara avui en trobam diversos centenars  disseminats per tota la geografia de les illes, des de la mateixa línia de la costa, tan a prop que en alguns casos l’onatge els bat, fins a les  valls més agrestes de les serres, i alguns d’ells, 3500 anys després de la seva construcció, encara s’usen per guardar animals en el seu interior. Són un testimoniatge dels illencs que van explotar tots els espais i, segurament també, que, cap a l’any 1000 aC, va arribar a haver-hi una certa superpoblació.

Els navetiformes sovint es troben aïllats, però normalment s’agrupen en poblats que solen contenir una desena de construccions. Aquests poblats no estaven amurallats ni sembla que, excepte alguna excepció, els preocupàs buscar llocs amb possibilitats defensives, el que sumat al fet que tot just s’han trobat útils que poguessin ser utilitzats com armes, indica que els conflictes no havien de ser importants.

Altra característica que crida l’atenció és que els navetiformes de cada poblat són molt semblats en grandària i tipus de construcció, sense que denotin    diferències socials. En el seu interior trobam una llar central, una zona de descans, potser en lliteres, mentre que les activitats de preparació del menjar, reparació d’eines, etcètera, es realitzaven prop de la porta o sota un porxo de fusta que antecedia la porta. A l’exterior se solen trobar corrals.

Els ritus funeraris durant aquests primers 1.300 anys de poblament de Mallorca són variats: a la primera meitat del primer mil·lenni aC corresponen els dos dòlmens trobats a la costa nord (Son Bauló, a Ca Picafort i S’Aigua Dolça, a la Colònia de Sant Pere). Són sepulcres col·lectius realitzats amb lloses de    pedra cobertes, originalment, per un túmul de terra. Es tracta de monuments molt estesos a l’Europa Atlàntica que a Mallorca van arribar-hi quan el fenomen s’extingia. A més d’aquesta funció, també havien de servir com delimitadors territorials, per indicar la pertinença d’un territori a un grup humà, ja que es considerava que era l’estatge dels avantpassats i això conferia la legitimitat per ocupar un espai.

Els dòlmens mallorquins s’orienten al sud-oest, entorn a 245º, que és l’orientació de la posta del sol en el solstici d’hivern. És realment notable aquesta orientació perquè coincideix amb la dels dòlmens del sud de França i Catalunya, però no amb els de la resta de la península, que miren al sud-est. Això ens dóna una pista de la possible procedència de la gent que els van aixecar i també de les seves creences, ja que relacionaven la mort no amb la resurrecció solar, sinó amb el seu declivi major.

Els mallorquins del primer mil·lenni aC també enterraven a coves naturals i artificials, excavades en les roques toves. Al principi eren de formes senzilles, però al final van arribar a fer cambres complicades, amb passadissos, nínxols i bancs. Desgraciadament, molt poques de les dotzenes de coves que coneixem han arribat intactes fins a nosaltres, pel que no estam en condicions d’interpretar aquestes diferents formes de les coves. Sí sabem que el ritual que seguien era la inhumació col·lectiva de persones de totes les edats i sexes, excepte els nins més petits, el que ens torna a parlar d’una societat igualitària, encara que amb un paper creixent de l’home (hi ha un lleuger desfasament entre enterrats d’ambdós sexes, a favor dels homes). Els aixovars amb que acompanyaven als difunts eren també senzills: alguns recipients ceràmics que havien de contenir aliments i útils de bronze. Al cadàver també se li posava algun collaret i un sudari agafat amb un botó d’os.

Un dels trets culturals que millor coneixem dels primers habitants de Mallorca és la seva ceràmica. Al principi, juntament amb exemplars no decorats, es va usar un tipus peculiar de ceràmica denominada campaniforme, per la seva característica forma de campana i amb decoració de ratlles i línies trencades incises. Aquest tipus de ceràmica es generalitza a Europa des de mitjans del tercer mil·lenni, coincidint amb la difusió de la metal·lúrgia del coure i avui es pensa que eren  un tipus de recipients “de prestigi” que servirien per a algun tipus de rituals o per  transportar algun preuat producte, potser la cervesa o la hidromel. Cap a 1500 aC aquesta ceràmica va desaparèixer i només va continuar la tradició no decorada.

Juntament amb la ceràmica, van usar puntes, ganivets, braçalets i punxons de coure i bronze i alguns útils d’os com botons o unes plaques denominades  “braçals d’arquer”. També feien ganivets amb sílex. En general, són objectes senzills i amb una decoració pobra.

Els primers habitants de Mallorca, coneguts com pretalaiòtics ens deixen una imatge d’un poble ramader sedentari, que tot just utilitzava el comerç ultramarí, poc jerarquitzat socialment, on a part de l’existència de tribus o fins i tot pobles, sembla que la unitat bàsica era la família extensa, dotada de tots els elements per a la seva subsistència, com el bestiar, eines, etc. i representada per les construccions navetiformes. Una família on els ancians exercirien un paper dirigent i on la divisió de funcions entre homes i dones no implicaria diferències socials tallants. Tampoc s’ha constatat que existeixin especialistes com sacerdots, artesans, etc.

No obstant això, aquesta societat s’acostava al límit de les seves possibilitats per la falta de territori per a seguir expandint-se i la desforestació a gran escala que la sobrepoblació ramadera venia produint. Calia optar per una solució: o limitaven el creixement per mitjà de l’infanticidi o l’emigració o canviaven el seu sistema social i econòmic, i sembla que van optar per aquesta darrera sortida.

En efecte, poc abans del canvi de mil·lenni, tenim algunes evidències que el model de poblat de navetiformes és abandonat per un tipus de poblat molt més agrupat, amb igual nombre de cabanyes però on s’ha perdut ja la independència de cada navetiforme. Un exemple d’aquest tipus de poblats el tenim a Son Real (Santa Margalida). Aquest canvi duu aparellat el de la forma de les cabanyes, que de la regularitat del navetiforme passen a una planta ronyonada i murs fets amb pedres de menor grandària. D’aquesta manera, els poblats semblen cohesionar-se i jerarquitzar-se i aquests grups aviat s’imposaran als que decidissin seguir amb el vell sistema. No passarà molt temps sense que Mallorca s’ompli  de poblats d’aquest tipus. És un període de canvi, mal conegut, que anticipa l’eclosió de la cultura talaiòtica.