Santa Agnès de Corona

Des de Sant Rafel existeix una carretera que condueix a Santa Agnès de Corona. El recorregut permet travessar l’anomenat Pla de Corona caracteritzat per l’abundància d’un element habitual en el paisatge d’Eivissa : l’ametller, el cultiu del qual, de menera generalitzada, cal atribuir a la iniciativa d’un governador il·lustrat: el comte de Croix. Les seves accions per afavorir el cultiu de l’ametller van ser coercitives, i contravenir l’ordre de plantar-lo va ser penalitzay amb multes.

Les obres de l’església de Sant Agnès es van iniciar el 1786 i es van concloure els primers anys del següent segle. El retard probablement tengui la seva explicació en els desacords sobre la idoneïtat del seu emplaçament. Fins i tot quan ja estava pràcticament acabada, va estar a punt de ser derruïda per canviar-la de lloc. És una de les esglésies més petites de l’illa. L’Arxiduc Lluís Salvador el 1867 la descrivia així: “És petita, blanca i amb un pòrtic amb arcs de mig punt a manera d’entrada, mentre que altres dos fan de suport a l’interior. Sobre aquest pòrtic s’estén una terrassa sobre la qual s’obrin les petites finestres que il·luminen l’església. L’interior és simplement una nau amb volta de canó, a banda i banda s’obrin tres capelles. La segona de la dreta ha estat aprofitada per practicar una entrada lateral al recinte. En aquest mateix costat, i molt a prop de la porta principal, es troba la pila baptismal. La casa rectoral queda adossada al temple i té un petit hort amb codonys, belles llimoneres i ametllers a més de vigoroses vinyes”.

Segueix el model tradicional d’una sola planta i amb un pòrtic lateral. En el costat de l’Epístola (a la dreta) s’obri la capella fonda, amb una imatge de la Mare de Déu del Roser del segle XIX. El temple té dues portes, una frontal i altra lateral. La primera va estar condemnada molts anys a causa d’un crim comès, motiu pel qual es va obrir la que dóna a la plaça. A causa dels desacords citats sobre el seu emplaçament, presenta algunes formes escalonades i afegits, fruit de les rectificacions fetes sobre la marxa.

Aquesta església té una talla de fusta del segle XIX representant a Sant Roc. La devoció a aquest sant arrenca d’una epidèmia de pesta esdevinguda l’any 1652. En agraïment a la suposada intercessió de Sant Roc en l’eradicació de l’epidèmia, la Universitat va declarar festiu el dia 16 d’agost, fet que motivà el seu culte en les esglésies eivissenques, on deu capelles van arribar a tenir imatges d’aquest sant francès que, segons la tradició, cuidava dels empestats i que ell mateix va contreure la pesta.