Can Sant Simó

En el carrer de Sant Jaume número 7, en la part oposada de la Fundació Barceló, ens trobam amb l’edifici anomenat Can Sant Simó.

Can Sant Simó era propietat en el segle XVIII de la família Orlandis. El 1803 Josepa Orlandis i de Comelles es va casar amb Louis de Saint-Simon, comte francès instal·lat a Mallorca el 1795, després d’abandonar la França revolucionària.

És un edifici que segueix la tendència historicista renaixentista, obra de Miquel Ferrà, realitzat entre 1854 i 1856, per iniciativa de Lluís de Sant Simó i Orlandis, fill del primer comte de Sant Simó a Mallorca. Presenta un alçat de quatre plantes: una planta baixa d’aparell rústic amb arcs cecs; la planta noble i el segon pis es mostren solcats per quatre pilastres sobre plints, amb fusts estriats i capitells corintis. Presenten també pannells amb relleus decoratius i, una alternança rítmica de finestres i balcons. Destaca l’escut dels Sant Simó sobre el balcó central.

A l’interior, un vestíbul amb coberta de volta d’aresta comunica amb el pati descobert central, de planta rectangular. L’accés principal als pisos superiors presenta quatre columnes jòniques que deixen pas a una escala de tipologia imperial de marbre blanc. A la dreta, hi ha una finestra coronella reconstruïda i recol·locada. El jardí presenta una interessant exedra classicista.

Can Torrella

Un poc més lluny en el mateix carrer de Sant Jaume, en el número 17, ens trobam Can Torrella.

L’antic casal pertanyia ja en el segle XVI a la família Gual, senyors de Canet. A finals del segle XVIII (1799), va passar a les mans dels Torrella, que van adquirir unes cases i un hort, espai que posteriorment es va transformar en jardí. La família propietària es va conèixer amb el nom de Gual de Torrella.

L’estil del casal s’inscriu dins un classicisme tardà d’arrels molt academicistes, allunyades de la tradició mallorquina. Conserva la façana original del segle XIX, ja que la resta del casal va ser reconstruït completament el 2002 i es va perdre un interessant i luxós interior, a més d’un espectacular jardí.

La façana és obra de Juan Bautista Peyronnet cap a 1860, el qual va arribar a Mallorca per a treballar en la reconstrucció de la façana principal de la Catedral de Mallorca. En la mateixa època, va realitzar aquesta obra, consistent bàsicament a adossar una nova façana a l’antiga construcció. La planta baixa presenta un parament encoixinat i les obertures de la façana es distribueixen simètricament. Les finestres del primer i segon pis es troben flanquejades per pilastres corínties i estan coronades, alternadament, per frontons corbats, triangulars o en cornisa, marcant un ritme dinàmic de clara tradició miquelangelesca. Els frontons originals de la planta noble contenien elegants relleus a l’interior, però van ser eliminats en una reforma posterior, per incloure una nova planta, entre la planta noble i el segon pis.

Sepulcre de Santa Catalina Thomàs (església de Santa Magdalena)

Seguint pel mateix carrer de Sant Jaume i arribarem a la plaça de Santa Magdalena, on veurem, a la dreta, l’entrada principal de l’església. Entrarem, respectant els horaris de missa, i al fons a l’esquerra veurem la capella amb el sepulcre de la santa.

El convent de Santa Magdalena va ser inicialment un hospital, fundat per Guillem de Torrella per mandat del comte Hug d’Empúries, magnat de la Conquesta que va morir a causa de la pesta el 1230 i va ser enterrat en aquest solar. A principis de segle XIV s’hi van instal·lar les monges de la Penitència de Santa Maria Magdalena i van manar construir el conjunt arquitectònic d’estil gòtic. Després d’alguns canvis d’ordre intern, el 1533 aquestes religioses adoptaren la regla de Sant Agustí i es van adscriure a l’ordre de les Canoneses Regulars Lateranenses.

L’església del convent, d’origen medieval, es va reconstruir completament el 1740. La façana principal és un parament desornamentat que consta d’un portal amb llinda, coronat per un nínxol de mig punt, que conté una escultura de Santa Magdalena, amb un crani a la mà, símbol de la penitència. L’interior del temple presenta la típica planta mallorquina de nau única amb capelles laterals entre contraforts, l’origen de les quals se situa a l’època gòtica. Destaca al fons, a la capçalera, el retaule major de reminiscències barroques (columnes salomòniques) i acadèmiques, presidit per una bella escultura de la titular de l’església, obra atribuïda a Lluís Font i Martorell. Destaca en la zona superior del retaule, un llenç en el qual es representa l’illa de Mallorca, santa Catalina Thomàs i el cardenal Despuig, il·lustrat benefactor del convent.

L’element més destacat de l’interior és el panteó de santa Catalina Thomàs (Valldemossa, 1531-Palma, 1574), finalitzat el 1815, d’estil neoclàssic, el sepulcre del que va ser patrocinat pel cardenal Despuig. La popular Santa, canonitzada el 1929, va entrar com religiosa d’aquest convent el 1552 . El cos incorrupte de la santa està dipositat en una urna de plata i vidre, situada en un absis al fons del recinte de planta quadrangular, emmarcat per vuit grans columnes corínties. La coberta presenta un cassetonat de cassetons i, a l’absis, una volta de cambra d’esfera. El 1993, van col·locar-hi també les restes del Cardenal.

La Misericòrdia

Sortim de l’església, recorrem recte la plaça fins al fons, giram a la dreta i, immediatament, a l’esquerra veurem el complex de La Misericòrdia (intercessió Plaza de l’Hospital, 3 – La Rambla, 1), on finalitzarem el nostre recorregut.

Aquest complex s’emmarca dins de la tendència classicista vuitcentista. En el solar de l’antic cementiri del Camp Roig, situat al costat de l’Hospital General, en el segle XIX es va construir la nova Casa de la Misericòrdia, institució benèfica dedicada a acollir indigents. La part alta presenta dos blocs constructius, corresponents a la distribució originària entre “Departament d’homes” i “Departament de dones”. Des de 1977 l’edifici depèn del Consell de Mallorca i es dedica a serveis culturals i administratius. Conté la Biblioteca de Cultura Artesana, l’arxiu de l’antiga Diputació, i la Biblioteca Lluís Alemany, especialitzada en temàtica balear.

L’entrada al “Departament d’homes” es realitza per la plaça de l’Hospital. Aquesta dóna a un gran pati porticat trapezoïdal de grans dimensions. Respon a un projecte realitzat per Joan Sureda, encara que també hi van intervenir Miquel Rigo i Joaquim Pavía, i presenta una estructura de quatre ales i pati central. En alguns trams de l’alçat veim columnes dòriques en la planta baixa i jòniques en el primer pis, però en la majoria del perímetre dominen els arcs de mig punt.

El “Departament de dones”, amb accés pel carrer de la Misericòrdia, està atribuït al mestre d’obres Pere Joan Bauçà. Presenta un portal de llinda i està flanquejat per dues columnes toscanes sobre plints. Damunt, sobre un entaulament amb tríglifs, s’obri una balconada, coronat per una cornisa i l’escut de la Ciutat. A la dreta d’aquest portal principal, hi ha un portal de llinda amb un petit frontó semicircular que comunica amb l’atri de la capella, obra de Joan Sureda realitzada en 1831. Actualment es troba fora de culte i es dedica a espai d’exposicions. Presenta planta rectangular amb alçat de murs llisos amb columnes de tradició jònica adossades als murs, més les del presbiteri, que dissenyen una columnata absidal. La coberta és de volta de canó amb llunetes, que acullen finestres amb frontons triangulars. El presbiteri es cobreix amb una volta de mig oval decorat amb cassetons.

La façana posterior, que mira a la Rambla, presenta un alçat més alt motivat pel desnivell del terreny. Té un bloc afegit a manera de sòcol de dues plantes, amb una terrassa i una escala imperial exterior. El jardí, com s’accedeix des de la Rambla per un portal d’estil regionalista, de principis de segle XX, acull diverses mostres d’escultura contemporània.

Dades i Descàrregues

Dificultat:
Baixa. Amb cotxe per l’arribada a les possessions i visita a peu de les cases i el seu entorn..
Durada:
3 hores.
Longitud:
1,5 Km des del punt 1 al 2.
D’interès:
Ambdues possessions es poden visitar i alberguen sengles museus dedicats a la figura de l’Arxiduc LluísSalvador. A més, Miramar recorda també la figura del genial Ramon Llull.
Descàrregues:

Introducció

Miramar i Són Marroig s’assenten sobre un dels paisatges més bells de l’illa. Són dues de les possessions més esplèndides de Mallorca tant per les seves característiques físiques com per la seva dilatada història. A l’actualitat, ambdues acullen sengles museus dedicats a la figura de l’Arxiduc Lluís Salvador i on també es porten a terme cicles de conferències, jornades i estudis sobre lul·lisme, tot patrocinat pels actuals propietaris.

La seva magnitud també prové de la seva relació amb dos dels personatges històrics més universals que hem tengut a les Balears: el beat Ramon Llull i l’Arxiduc Lluís Salvador. Aquest va comprar la possessió de Miramar el 1872 i va recuperar també la memòria de Llull, i el seu missatge de respecte i gaudi de la naturalesa construint nombrosos camins i miradors. Enamorat d’aquests llocs, va convidar a visitar-lo a rellevants personalitats de l’època com l’emperadriu Isabel d’Àustria – Sisí-, qui va quedar tan admirada que va batejar amb el nom de Miramar al seu iot. L’Arxiduc també va adquirir Son Marroig el 1876, per a completar el projecte arxiducal de reconstruir el Miramar lul·lià.

A Itàlia, el 4 d’agost de 1847, Leopold II, Gran Duc de Toscana, casat en segones núpcies amb Maria Antonieta de Borbó Dues Sicílies, va anunciar amb 101 canons a la població de Florència, el naixement del seu onzè fill –novè de la mare–, La seva Alteda Imperial i Reial el Serenísim Senyor Arxiduc d’Àustria Lluís Salvador, Maria, Josep, Joan Bautista, Domingo, Raniero Ferran, Carles, Zenobi, Antoni d’Habsburgo-Lorena i de Borbó.

L’arxiduc Lluís Salvador

Lluís Salvador, que és el nom que va adoptar durant la seva vida, va néixer en el palau Pitti, a Florència, però dos anys més tard, el 1849, una revolució política va exiliar a Leopol, el seu pare, i tota la seva família a la fortalesa de Gaeta, al costat de Nàpols.
Des de la seva infància, el jove Lluís Salvador era ja un noi aplicat, despert i àvid de coneixements, que s’ocupava preferentment de les llengües estrangeres, del dibuix, de les Ciències Naturals i de la Geografia. Va dedicar la seva vida als viatges i va realitzar importants estudis sobre moltes de les illes de la Mediterrània, especialment de les Balears.

Es diu que parlava correctament catorze llengües entre les quals figuraven el grec i el llatí. Era bondadós, educat i humà amb qualsevol persona amb qui tengués tracte.
A Mallorca va arribar-hi per primera vegada el 1867, viatjant d’incògnit sota el nom de comte de Neudorf: va ser el precursor del turisme a les Illes Balears.

Temps després, va fixar la seva residència arxiducal a la possessió de s’Estaca, la qual sumava una desena de finques que pertanyien als municipis de Valldemossa i Deià, adquirides entorn 1878. Les seves terres es van dedicar al cultiu de verdures i llegums, arbres fruiters i vinyes.

El seu amor per la cultura i les arts, va fer d’ell un autèntic mecenes i oferia ajudes, tant econòmica com material, a científics i artistes que va conèixer, sense les quals molts estudis i investigacions no haguessin pogut dur-se a terme.

Per Miramar va passar gent de tota classe i condició, des d’alts càrrecs de la burgesia fins simples camperols, artistes, erudits, etc., Podem destacar, entre molts altres, el pintor i escriptor francès Gastón Vuillier, els prehistoriadors Bartoli i Cartailhac, el famós naturalista espanyol Odón de Buen, el botànic i rector de la Universitat de Ginebra Roberto H. Chorat, els també botànics Carlo di Marchesetti i el Dr. Tretzener, els ornitòlegs alemanys Alfred von Jordans i Comte Low, els geòlegs I. A. Martel, J. Lambert o L. W. Collet, els pintors Juan S. Sargent, Rotang i Kos Cand, els escriptors Margarita D’Este, Jules Leclerk, Johan Fustenbach, Lady Isabel Herbert, Gabriel Alomar i el gran poeta nicaragüenc Rubén Donrío, el tenor Viñaes i el baix Uetam, el sacerdot-poeta català Jacint Verdaguer i el sacerdot-naturalista menorquí Francesc Cardona i Orfila… També va ser visitat per la seva mare, la Gran Duquessa de Toscana, per la princesa Estefania, vídua del príncep Rodolf, per la Infanta d’Espanya Isabel Francesca d’Assís de Borbó, “la Xata”, per l’Arxiduc Rainier i el seu germà Hernest, pel príncep de Sevignano i el seu gendre el príncep de Pignatelli, pel gran Duc Waldimiro de Rússia, germà del Tsar, pel gran Duc Jordi de Rússia,…

El 1910, l’Ajuntament de Palma el va proclamar Fill Il·lustre de Mallorca, i el 1913 , la ciutat de Sóller el proclamà Fill Adoptiu per cedir uns terrenys per a ús ferroviari (el que va quedar en projecte).

El 1915, va morir en el castell de Brandais, a Àustria, havent nomenat en testament com hereu universal de tots els seus béns a don Antonio Vives i Colom (secretari personal, col·laborador i home de la seva confiança que va conèixer a Mallorca i que el va acompanyar des de 1872 fins a la seva mort) i als seus fills.

Palma de Mallorca va batejar amb el nom d’Arxiduc Luis Salvador el carrer més important de l’Eixample de la ciutat a principis del segle XX, i el 1953 es va aixecar un gran obelisc a una plaça amb un baix relleu de temàtica mitològica, en la seva memòria.

Possessió de Miramar, Valldemossa

Per a arribar a Miramar des de Valldemossa, hem de prendre la carretera Ma.-1130 . Girarem a la dreta per la desviació cap a Deià (Ma.-10). Passarem la gasolinera, el restaurant Can Costa, Son Galceran, Hotel la Residència i, a uns 600 metres després, a l’esquerra, trobarem la indicació amb el topònim de Miramar. Entrarem i, arribarem a un aparcament on deixarem el cotxe i trobarem l’entrada al recinte amb el seu tiquet corresponent.

L’origen de les cases de Miramar ha de situar-se durant l’època precatalana, ja que es té constància que en l’època musulmana va ser una alqueria denominada Alcorayola. El l’any 1276 Ramon Llull va fundar a Miramar un col·legi de llengües orientals, en el qual tretze frares franciscans es preparaven per predicar l’evangeli i l’art lul·lià als musulmans. Desapareguda la institució, va arrelar a Miramar l’esperit ermità. El 1485 actua a Miramar la primera impremta de Mallorca, regentada per Nicolau Calafat.

Cap el 1283, Ramon Llull cita explícitament Miramar amb els següents versos:

Remembrant han frares menors
lo Salvador, qui volc vestir
ab si lo sant religiós,
e han fait Miramar bastir
al rei de Mallorca amorós.

Altres versos de Llull cap el 1299:

Lo monestir de Miramar
fiu a frares menors donar
per sarraïns a preïcar.
Entre la vinya e el fenollar
amor me pres, fé’m Déus amar
e entre sospirs e plors estar.

El 1685 la finca va passar a les mans del bisbe de Oropí, Ramon Sureda, qui la va llegar a la seva neboda, Magdalena Sureda, i aquesta al seu fill, Marc Antoni Cotoner i Sureda, marquès d’Ariany, qui posseïa Miramar el 1745. Per decret de les Corts de Cadis, el 1812, la possessió va ser subhastada i la va comprar Gabriel Amengual, qui va traspassar la propietat al metge Marià Morell, el 1836, que va esfondrar en bona partl’edifici del Col·legi i l’església medievals, que es trobaven en ruïnes. Després, la finca va passar a Joan Serra, de sa Pobla. El 1872, l’Arxiduc Lluís Salvador de Habsburg-Lorena, va adquirir la finca i la va reformar. A la mort de l’Arxiduc(1915) la finca va passar a qui fou el seu secretari, Antoni Vives, que no la va retenir massa temps, ja que va morir el 1918. Llavors, la propietat va recaure en la seva filla, Lluïsa Vives Ripoll, esposa del pintor Antoni Ribas Prats. Actualment, la possessió pertany a Sílvia Vives, filla del pintor i de Lluïsa Vives.

Es pot visitar el recinte passant en primer lloc per la tafona, modernitzada, ja que data de l’any 1934. Continuam el recorregut per la sala de mapes de l’Arxiduc, on a més de la cartografia trobarem fotografies i gravats d’interès. Passam al jardí, on hi destaca el fragment del claustre procedent del convent gòtic de Santa Margalida de Palma (desamortitzat en el segle XIX) format per arcs gòtics trifoliats, sostinguts per columnes quadrilobulades, amb capitells amb ornamentació vegetal. L’Arxiduc en el Die Balearen ens parla d’ell dient: “Esplèndid era l’antic claustre del convent, que va ser enderrocat durant la primera meitat de l’any 1866; tres parts d’aquest pati provenien de segles posteriors al XIII; una part antiga, del segle XIII, va ser conservada per don Pere d’ Alcàntara Penya i ara està col·locada a Miramar”.

A l’entrada de la façana del nord-est, es troben les columnes medievals de l’època de Ramon Llull (1276) i el portal de mig punt. La façana presenta un bell esgrafiat de l’època de l’Arxiduc, imitant el model d’una casa d’Establiments. Ja a l’interior, trobam el vestíbul, l’antiga entrada amb obres de Bugia, la cuina dels monjos i fragments autèntics del vaixell de l’Arxiduc, el Nixe II. A la dreta de l’entrada es troba la sala que acull el cenotafi de Wratislaw Vyborny, primer secretari de l’Arxiduc. És una escultura romàntica de mida natural, feta de marbre, que data de l’any 1879, obrada per l’escultor milanès Antonio Tantardini.

La sala del beat Ramon Llull, fundador de Miramar, mostra diverses figures representatives de la seva trajectòria vital i intel·lectual. La façana sud-oest presenta un esplèndid esgrafiat decoratiu, a més del portal d’arc de mig punt i la torre de defensa, de secció quadrada, a l’esquerra. Diverses làpides recorden l’existència de la primera impremta a Mallorca, la presència de l’Arxiduc, a la torre, uns versos de Joan Alcover: “Sempre visquí vora del mar,/ mes fins avui no el coneixia/ sobtadament, a Miramar/ m’ha revelat sa fesomia”.

A la sortida de la casa, ens dirigim pel passeig de ponent fins al mirador, amb belles vistes a la mar, i al jardí de la Torre des Moro, amb l’estany italià de l’Arxiduc(1872), amb hídries de marbre, i el portalet gòtic procedent de Can Burguès, de Palma. En el marge inferior, podem observar dues platabendes que dibuixen sengles estrelles de nou puntes, les quals recorden les figures del ars combinandi lul·lià. El jardí està limitat per murs coronats per merlets. Des d’aquí, obtendrem una de les visites més encantadores de la capella del Beat Ramon Llull, inaugurada el 1877; lamentablement, des de l’any 1975 està en ruïnes, per l’efecte d’un llamp.

Des del jardí de la Torre des Moro tornam a pujar fins a les cases, al nord de les quals es troba el Jardí dels Xiprers, on es troben uns bancs en forma de creu lobulada, lloc ocupat antigament per la capella del segle XIII. Finalment acabarem la visita a la capella, reconstruïda per Bartomeu Ferrà a partir de les restes d’una de les capelles laterals de la primitiva església del col·legi lul·lià. Va ser beneïda el 29 de juny de 1873. Destaca el retaule, en forma de tríptic, presidit per la Santíssima Trinitat, flanquejat per Ramon Llull, a l’esquerra, i santa Catalina Tomàs, a la dreta. La pintura central és antiga, del segle XVI, mentre que els laterals són del mestre alemany Steille. A l’esquerra del retaule, es troba el tabernacle neogòtic, dissenyat per F. Waschmann i obrat en pedra de Felanitx per l’escultor Antoni Vaquer. L’interior acollia una Verge de plata, regalada pel papa Pius IX a l’Arxiduc. Trobam també un reliquiari en forma de creu de fusta negra on van encastades les relíquies. A la dreta del retaule trobam la imatge de la Verge denominada “Notre Dame de la Garde”, còpia de l’original de Marsella, obsequi de l’emperadriu Sisí d’Àustria a l’Arxiduc després de les seves visites a Miramar el desembre de 1892 i febrer de 1893 . També hi ha un reliquiari en forma d’arca, decorada amb pintures de Maixner, que contenia, a més de les relíquies, unes figures dels evangelistes i una carta de santa Teresa de Jesús. Destaquen les estacions del via-crucis penjades a mitjan altura per les parets de la capella, realitzades a París per Pousielgue Rusand.

Possessió Son Marroig, Deià

Tornam a sortir a la mateixa carretera en direcció a Deià (Ma.-10). A uns 2 quilòmetres trobarem, a la dreta, la indicació amb el topònim Son Marroig. Entrarem i deixarem el cotxe an l’aparcament i procedirem a la visita.

La possessió Son Marroig, abans del segle XVII, era coneguda amb el nom de la Foradada dels Masroig, i des d’aquesta data fins al segle XVIII es va denominar Son Masroig de la Foradada. E 1624 la finca era propietat de Gabriel Masroig de la Foradada i, el 1685 es va valorar en 11.000 lliures. El 1863 va passar a la família Cortei. Era considerada per l’Arxiduc Lluís Salvador com una de les cases millor situades de Mallorca, comptava amb 68 hectàrees i incloïa la Foradada. Amb la mort de l’Arxiduc(1915) la titularitat de la finca va passar a Antoni Vives, qui va morir el 1918; llavors la propietat va recaure en la seva filla, Lluïsa Vives Ripoll, esposa del pintor Antoni Ribas Prats. Actualment la possessió és de la filla dels anteriors, Isabel Ribas Vius.

Un dels elements arquitectònics més característiques de Son Marroig és la torre de defensa, probablement datada en el segle XVI. Protegia les cases de les freqüents incursions de corsaris, que aprofitaven l’abric de la Foradada per desembarcar. És tradició que el darrer captiu que van fer els moros a Mallorca va ser una dona de Son Marroig, capturada a finals del segle XVIII. És de planta quadrada, amb talús o peu de muralla en la base. L’únic portal és d’arc de mig punt, de petites dimensions, situat en el lateral nord mirant al portal principal de les cases. La torre compta amb elements defensius, com els matacans que protegeixen la porta d’accés i les finestres. La coberta és de teules, a quatre aiguavés. En època d l’Arxiduc va ser ornamentada amb dues finestres renaixentistes, del segle XVI, procedents d’un edifici derruït; una finestra se situa en el parament nord-est i l’altra a l’est; ambdues són de llinda, però la primera presenta els brancals decorats amb temàtica vegetal, mentre que la segona les té amb pilastres amb decoració antropomorfa, i amb la inscripció Carbonell inscrita en la llinda.

La façana principal, erigida actualment enfront d’una carrera tancada per tres costats, s’orienta al nord-est i té un alçat de tres plantes. El portal és d’arc de mig punt, coronat per un símbol religiós, l’anagrama de Crist (IHS). La planta baixa, als costats del portal, presenta dues finestres rectangulars. En el primer pis hi ha tres finestres rectangulars, mentre que en el segon pis, a l’espai ocupat normalment per la golfa, s’obrin quatre finestres igualment rectangulars.

A la dreta de la façana principal, s’alça el bloc nord-oest, que conté la tafona a la planta baixa. En el primer pis hi ha una gran finestra d’arc de mig punt, amb balustrada, envoltada per finestres balconeres. Més al nord-est, hi sobresurt un volum amb una galeria neobarroca, amb arcs de mig punt (tres frontals i un lateral per a cada costat), i una terrassa amb balustrada.

Des de l’entrada, el primer aiguavés està ocupat per un vestíbul amb un petit portal a la dreta que permet l’accés a una petita estada amb una xemeneia. El sòl es troba empedrat. A la paret de l’esquerra es pot observar un mapa dels voltants de la finca, de finals del segle XIX. El vestíbul comunica amb la sala de la planta baixa, que ocupa el segon aiguavés. Aquesta estada és de planta rectangular, dividida per un arc rebaixat que es troba a l’esquerra de l’entrada, en sentit longitudinal. El sostre és de bigues, amb jàssera transversal. El sòl empedrat, que prové del vestíbul, continua a manera de passadís fins al jardí. En la part sud de la paret de l’esquerra, un portal de mig punt donava accés a l’antic oratori particular, actualment desmantellat. La sala apareix guarnida amb belles peces de mobiliari i objectes artístics, especialment pintures antigues, entre les quals remarquem el llenç que representa la Immaculada entre el pare Castanyeda i santa Catalina Tomás. Com curiositat, remarcam una vèrtebra i una costella d’un gran cetaci, que ens recorda el gran interès de l’Arxiduc pels temes de la naturalesa. A la dreta, segons entram, hi ha una escala que condueix a la planta noble. Aquesta arrenca al costat de dos arcs lleugerament rebaixats, sostinguts per una columna de tradició jònica situada sobre un plint.

Ja en el primer pis, entram en la sala principal, cap a l’esquerra, per un petit portal gòtic provinent d’una de les cel·les de la Cartoixa de Valldemossa. Aquesta sala, de planta rectangular de grans dimensions, hi destaca una coberta de cassetonat de fusta amb cassetons, amb una entrada de llum que data de l’època del pintor Ribas Prats. Aquesta gran estada conté la major part del fons del museu de l’Arxiduc. Remarquem els relleus gòtics provinents de la capella de Galatzó; una vitrina amb els llibres dl’Arxiduc(amb una edició original del Die Balearen); una caixa del gòtic final (amb una pintura de la Anunciació); altra caixa, aquesta neogòtica, còpia de l’original que els reis de Mallorca tenien en el palau de l’Almudaina; una Verge d’alabastre (segle XVI). Destaca també una col·lecció pictòrica, amb obres de Joan Bauçà (Tamborer de la Sala), Anglada Camarasa, Eliseu Meifrèn, Joaquim Mir i Antoni Ribas Prats. D’Antoni Ribas Oliver, es pot contemplar una pintura paisatgística de Miramar. Del pintor Erwin Hubert, subratllam els retrats de l’Arxiduc d’Antoni Vives. A més, hi ha diversos objectes ornamentals, ceràmica, brodats (com una peça de Sóller, de 1690), records personals de l’Arxiduc, etc. També hi trobam una col·lecció d’estatuetes i ceràmiques gregues, collarets de pasta vítria púnica, i un bust de l’Arxiduc.

A continuació de la sala principal, cap al nord-est-, amb entrada per la mateixa sala gran, hi ha una altra estada, denominada “Sala d’Ultramar”, que comunica amb la galeria nord-oest, on podem contemplar els cinc arcs amb columnes toscanes i la balustrada d’aquesta galeria, així com la vista que es distingeix, especialment cap al petit temple i cap a la costa, amb la Foradada. Conté un retrat d l’Arxiduc de jove, una foto del iot Nixe i diversos plànols. Sortint de la sala principal pel portal gòtic, a l’esquerra, un passadís comunica amb el primer pis de la torre de defensa, on observam l’escala de caragol que puja als pisos superiors de la torre i una habitació que conté un llit amb dosser, d’origen portuguès, comprat per l’Arxiduc a Llucmajor, i amb el capçal de fusta de xicranda. Des d’aquest passadís, una escala descendeix a la sala de la planta baixa. Des d’aquí, un portal d’arc de mig punt comunica amb la part posterior de les cases de Son Marroig, amb el parament orientat al sud. Si miram el portal, a l’esquerra hi ha una finestra renaixentista i un rellotge de sol. A partir d’una petita esplanada empedrada, s’estén un petit jardí amb bells elements ornamentals i amb un petit llac. Al costat hi ha un aljub, ornamentada amb una balustrada de marbre, actualment desapareguda en la seva major part.

L’Arxiduc va emprendre una gran reforma a San Marroig i va afegir tot el lateral nord-oest. Sobre un gran sòcol atalussat, amb finestres quadrades, la majoria de les quals comuniquen amb la tafona, s’alça la planta noble. Centralitza aquest espai una bella galeria de cinc arcs de mig punt, amb columnes toscanes i balustrada. A banda i banda hi ha sengles finestres rectangulars partides per una pilastra o mainell i, als extrems, altres tantes finestres tripartides. El conjunt segueix l’estil regionalista mallorquí, amb influències italianitzants.

El famós mirador de Son Marroig és un petit temple de marbre de Carrara, concretament de Seravezza. També el mirador des Galliner popularitzat també amb el nom de mirador de Son Marroig, és un dels miradors més coneguts de Mallorca. Se situa a la dreta del camí que des de la carretera baixa a les cases. Permet gaudir de la vista més coneguda de la Foradada. Es va fer al costat del galliner de les cases. Consta de dues torretes semicirculars abocades al buit, amb bancs de pedra situats al costat de la paret de protecció. L’element paisatgístic més singular de Son Marroig és la península rocosa de la Foradada.

Dades i Descàrregues

Dificultat:
Fàcil
Durada:
Excursió d’un dia (seleccionant un o dos dels itineraris proposats)
Longitud:

Port- Celler: 2 quilòmetres (anada i tornada).

Celler –  Bellamiranda: 2,5 quilòmetres (anada i tornada)

Sa platgeta – Far de n’Ensiola: 8 Km (anada i tornada)

Sa platgeta – Na Picamosques: 8 Km (anada i tornada)

D’interès:
La visita a l’illa no és lliure i actualment sols es poden visitar alguns punts del recorregut, des del port fins a es Celler. Per a accedir a la resta de l’itinerari, i de l’illa, cal sol·licitar una visita guiada a les oficines del parc, situades en el port, en el moment de l’arribada.

Donada la impossibilitat de realitzar la visita completa en un sol dia, proposam un itinerari bàsic, que s’iniciaria en el port i finalitzaria en es Celler. Les següents rutes serien a elecció del visitant, tenint en compte el grau de dificultat i la llunyania: des  Celler fins a Bellamiranda, des de sa Platgeta fins al Far de n’Ensiola o des de sa Platgeta fins a Na Picamosques.

És molt important respectar els senyals i normes que ens indicaran els guies a la nostra arribada.

Descàrregues: